De Santanyí vaig partir

Maria del Mar Bonet

De Santanyí vaig partir
amb una fosca resolta
i pel camí em varen dir:
Andreu, na Roseta és morta.
No sé si ho feien aposta
o per dar-me més tristor.
Uns em deien que era morta,
altres que estava millor.
En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que lo que més estimava
estava per expirar.
Amb la guitarra hi aní,
pensant la divertiria.
-Roseta da'm alegria,
tu ja no fas cas de mi.

Com se volia morir
crida son pare i sa mare:
-Donau-me la mà a besar,
que és la darrera vegada.
Quatre eren que la portaven
a la seva sepultura:
Era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven.
El més petit que hi havia
no es podia consolar.
Se'n va anar a la sepultura
i començà a sospirar.
-Desperta't, ànima mia,
així Déu te do repòs.
Jo ara me n'entraria
a la sepultura amb vós.