El comte i la pastora

Maria del Mar Bonet

Hi havia un gran senyor,
qui habitava el seu castell,
i a la vila no lluny d'ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia,
era hermosa, gran i bella,
i el Comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns,
no hi havia altra fadrina,
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
I cada pic que la veia,
son amor li declarava,
i ella tot d'una tornava
com la grana de vermeia.
Ell li va dir robadora;
cap a ella s'acostà;
no li rep altra resposta:
-Vostè és Comte i jo pastora!
-Jo per tu pastor em faré,
de riquesa n'estic fart.
Senyor Comte, ha vengut tard,
un altre el meu cor ja en té.
I el Comte fora de si
se'n va anar dins es torrent
i, quan no veu passar gent,
se planta enmig des camí.
Molt promte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia,
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fiet, tu em fas nosa,
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d'aquest combat,
quedarà davall sa llosa.
S'espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
I el Comte no es desespera,
i amb l'espasa l'envesteix.
Tot va passar tant de promte,
i aquell jove pega un crit
quan se va sentir en es pit,
que ha ficat s'espasa es Comte.
I el Comte la se fa neta,
amb ses aigos des torrent.
I en es mort el du corrents,
a enterrar dins una pleta.
I a ses quatre nits després,
se'n va anar a ca sa pastora,
i ella s'estimat enyora
no sap res d'aquell succés.
L'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du.
I el Comte per més segur,
sa porta des quarto tanca.
Sa pobra pastora crida:
-Oh, estimat meu, ajuda'm!
I cau a terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys,
cada pic que se mirava
es mirai li presentava,
i aquella taca de sang.