La mare de la nit
Cridada pel record
d'algun secret estel
ha sortit a passejar la fada trista
i mira disparant
molts trets d'amor i mel,
seduint el munt de gent que no l'ha vista
La fada és la mare,
de la ciutat de nit,
vigila tots els somnis
que els seus ulls han llegit.
Arriba a una plaça,
la plaça del gat trist,
que no dorm per vigilar el que passa a l'aire,
la fada que l'ha vist,
el crida d'un xiulet,
però el gat se'n va corrent quan sent el flaire
però ella no s'amoïna
i no pensa en el gat,
la nit és massa fina
i el cos està empaitat...
La fada veu un banc,
on pot passar la nit,
i s'asseu com obeint al cansament,
badalla i tus un xic,
senyal que es troba bé,
ai, la fada va dormint-se lentament...
I aquí és on crida l'àngel,
l'àngel de la nit,
l'àngel que li explica
d'on ve el seu esperit.
És la fada, la mare
és la fada,
la mare de la nit,
de la nit estrellada.
Quan més està somniant
un tro cau de repent,
els motors d'un cotxe que allí s'atura...
sirenes van cridant,
dos homes ja l'han vist,
han baixat ben decidits els policies...
«Mujer, lárgate, vamos,
corriendo digo ahora»,
i ella diu: «estamos,
no toquin la senyora...
Que sóc la mare, la fada, sóc la mare
de la nit estrellada,
sóc la fada,
la mare de la nit...
i ja estic molt cansada.
Autor(es): Jordi Guardans
