Fins que el silenci ve
I així com l'home té por i es destrueix
per no escoltar la vida,
així la vida el persegueix,
el fa parar i el crida.
Fora del temps,
Allà on les coses són simples moments
i no hi ha angoixa;
Allà on no podem burxar les nostres mans
ni malejar un paisatge,
lluny de les màquines triomfants,
lluny del seu esclavatge;
Fora del temps,
mirant al seu endins,
buida la ment
fins que el silenci ve,
fins que el silenci ve,
Silenci breu
que a cops t'atrau,
silenci nau
que camina,
silenci por
que fuig o rondina,
silenci plor
que puja i cau.
silenci cor
que t'obre el pit,
silenci crit
que desespera;
silenci llum
que els ulls allibera,
silenci arreu
que escolta Déu.
Que l'home perdi la por a la solitud
i ja veurem què passa;
potser veurà que va perdut,
potser s'entorni a casa.
Autor(es): Joan Baptista Humet
