Boig

Albert Fibla

Si sabessis què em passa pel cap
quan escric una cançó
i no sé si posar un re, un mi,
un, fa, un sol o un do,
pensaries que estic boig,
pensaries que estic boig.

Si escoltessis com crido els gols
que el Barça li fot al Madrid,
espatarrat al sofà,
perdent la veu a crits,
pensaries que estic boig,
pensaries que estic boig.

I no et faltarien raons
per trucar a la policia.
Però, en el fons, tu saps, com jo,
que no és tan dolenta la meva bogeria.

Si veiessis la cara que faig
quan em perdo entre els teus pits,
t’amagaries sota els llençols,
saltaries de cop del llit
i pensaries que estic boig,
pensaries que estic boig.

Que estic boig, boig com tots…
com el suïcida de la corbata
que diu que la vida tant se li’n fot,
com qui abans d’ahir era pirata
i avui és el sergent de la Guàrdia civil,
com la noia de casa bona
que ven el seu cos per vint-i-cinc-mil
als carrers de Barcelona…

Que estic boig, com tothom…
com el capellà d’aquell poble
que diu que el seu regne no és d’aquest món,
com qui corre per salvar els mobles
quan veu que la casa se li està cremant,
com la dona del comissari
que amaga cada dia un amant
sota el llit o al armari…