El viu
De petit m’ho deien,
és un argent viu,
si rient hi guanya
mai no plora, riu.
De més gran m’afanyo
a no badar mai,
no m’enredaran, no,
això si que rai.
Un moment que afluixis
ja te la’n fregit,
cal vetllar de dia,
cal vetllar de nit.
Abans, ara i sempre,
l’ull ben emetent ,
tu vés a la teva
i que digui la gent.
Viu, viu, viu,
sempre,sempre,
sempre viu.
Comprar a les botigues
fa força pagès,
jo busco descomptes
amb gran interès.
Preus de venda al públic,
mai no els pagaré,
sinó és una ganga
no hi ha res a fer.
Tolerar els drets civils
em posa nerviós,
les cues són com cançons
de l’enfadós.
Al cor quatre versos
han d’anar esperant,
jo tinc mil maneres
de passar al davant.
De que servirien
els amics, sinó,
ben clar ho diu l’adagi
són per la ocasió.
Tinguem en reserva
l’amic situat
que et deu un favor
i no te l’ha tornat.
I si el joc em falla,
si l’amic no hi és,
si dels molts que n’hi ha
tot un viu que és més llest que jo.
Que jo m’aguanto,
m’ho amago si puc,
i si puc procuro
treure’n algun suc.
Autor(es): Delfí Abella
