Morir-se és el pitjor
Quan es sap que el sopar
serà l’últim menú,
arribat el moment
prop de la tenebror
ja no importen parents,
enemics ni ningú;
aleshores jo dic:
—Morir-se és el millor!
Morir-se és el millor...
Aleshores, jo dic
quan s’han secat els ulls
que no ploraran més
i el sudari serà
el nostre últim abric,
tenim por del després,
por que no hi hagi res.
Por que no hi hagi res,
tenim por del després
i veiem que em jugat
a viure i ha cridar,
a sentir a escoltar,
cap foc no ens ha encès
i patim un moment
abans de claudicar,
abans de claudicar...
I patim un moment
ens deixem anar tous
amb el fred dintre nostre
ja no som el que érem,
ja no som el que som
i acabem sempre igual
de cara el cel o el sostre
de cara el cel o el sostre...
Acabem sempre igual,
maleït sigui el dia
que vam dir tan se val
si ha arribat el moment,
no hi ha cap resplendor;
aleshores jo dic:
—Morir-se és el pitjor!
Autor(es): Francesc Pi de la Serra
