Molt temps
Molt temps, molt temps, molt temps,
l’esperaré molt temps,
el temps que calgui.
Molt temps, molt temps,
el temps que calgui.
En Joan ha marxat
un matí clar d’hivern.
El poble era callat
els arbres despullats
els carrers plens de neu.
Me’n vaig amor
no tinc treball,
me’n vaig amor
a fer diners,
me’n vaig al país del Nord,
no ploris que tornaré.
La Isabel s’ha quedat
a un fred racó de casa
començant a brodar
pel casament llunyà,
dos noms en seda blanca.
Adéu amor, quan tornaràs,
adéu amor, jo seré aquí.
T’estimaré com sempre,
no pateixis no per mi.
Les flors han arribat,
també el bon temps,
després han vingut les pluges
i altre cop caurà la neu.
En Joan no hi és,
la noia espera
com tantes altres pels voltants.
Al poble no hi ha feina,
els homes van marxant.
Passen els anys a poc a poc,
i l’esperança va morint
ningú no torna, en Joan tampoc.
Així la Isabel va envellint
com tantes noies sense amor.
Somiant un poble amb tanta feina
que els homes no hagin d’anar al Nord.
Autor(es): Guillermina Motta
