Cabaret d'esquerres
S’ha acabat el dia damunt la ciutat
com un vell dipòsit poc a poc buidat,
la vida s’esgota, la vida s’adorm,
poc a poc s’oblida, poc a poc es fon.
Sols la nit s’escampa i un antic ritual
de silenci, somnis de perduts,fanals,
dintre la blavor del carrer desert
la entelada llum el luxós porter,
la porta de fusta peça vertebral
deixa entrar corbates, cuida la moral.
Cabaret d’esquerres on es viu l’encís
de trobar el ferment d’aquest nou país.
en la nit humida que es fica al cervell,
d’una ma una dona, un cotxe vermell
salten a la acera vint-i-un botó;
cabaret d’esquerres obre el seu baldó.
Surt de la penombra el vell venedor
el cistell va a terra, ofereix la flor;
—Aquí tens vint duros donem tot el ram
encara en vols més, calla mort de fam
ves i no em molestis prou te fet guanyar
ja no vull sentir-te vés-te’n a rodar.
La porta ja s’obre, la musica surt
els senyors ja entren,s’ha tancat l’embut
sols queda el silenci, el luxós porter,
el cotxe vermell, el gelat carrer,
venedor nocturn que oferia flors
se’n va carrer amunt, se’n va a poc a poc
cabaret d’esquerres que celebra el juny
amb flors de vint duros, quedes lluny, lluny, lluny...
Autor(es): Joan Margarit, Enric Barbat
