Companya

Joan Isaac

La cançó és l’amiga que m’abriga
i després em desabriga,
la més clara i obscura,
la més verda i madura,
la més íntima, la més indiscreta.
La cançó tot m’ho dona,
però no sempre em respecta
i s’ofrena feliç quan em viola.
La cançó és com l’ona
que m’eleva i m’enfonsa,
que si vol pot forjar-me, o em pot fondre.
La cançó és companya,
virginal i ramera, la cançó.

Començàrem un dia en què crèiem
que res no era impossible
i feliços i vius
vam unir cicatrius,
com senyals de vida i de saviesa.
I pujant sense pressa,
engendràrem paisatge,
sense excusa, ni súplica, ni ultratge.
Qui té el dret a exigir-me
que he de penedir-me
de l’esperma roent que em va fer néixer?
Perquè sagna d’arrel,
jo no estripo, ni venc, la passió...

Entre drama i comèdia he arribat
trobant al segle tretze,
incapaç, però sincer,
sense ser cavaller,
i que Déu em deslliuri de mesura.
No m’embriaga l’altura
ni renego als meus somnis,
no és per moda que esclato i que m’entesto.
L’amor penja d’un fil
i a matxet faig camí,
però no ploro, ni fujo, ni em rendeixo,
si conservo les mans,
i l’humà bategar del meu cor.