Oli d’una dona amb barret
Una dona s’ha deixat perdre
passejar pel deliri i la pols.
S’ha perdut una bella aventura,
la seva cintura a prop del meu cos.
No sabrà com la puc estimar,
s’ha perdut el meu rastre al seu mar.
Veig una llum tremolosa
que amenaça amb deixar-me a les fosques.
Veig un gos que borda a la lluna,
amb una altra figura que em recorda a mi.
I veig més: veig que mai m’ha trobat.
I veig més: s’ha perdut, ha marxat.
Una dona innomenable
fuig i vola com fan les gavines,
i jo ràpid m’eixugo les botes.
Blasfemo una nota, i aturo el meu temps.
Que vagi amb compte amb mi, el vell amor:
puc cantar-li la seva cançó.
La covardia és assumpte
dels homes, no dels qui s’enamoren.
Amors temorosos no arriben a ser-ho,
ni històries, es queden allà.
Ni el record no els podrà mai salvar,
ni el millor orador conjugar.
Veig una dona amb barret,
com un quadre del vell Marc Chagall
que es desfà entre pors i temences.
Jo, que no soc bo, recordo plorar,
però llavors jo plorava per mi,
ara ploro veient-la morir.
Autor(es): Silvio Rodríguez
