Firaire country blues
Anava cap a la costa
tot escoltant la ràdio,
les mateixes notícies
sentides ja cent mil cops.
Pensava en tes paraules
al volant del camió.
El que volies, jo ho volia,
però la gelosia t’enterbolia.
Sempre les mateixes preguntes:
“On vas ? Per què no has trucat ?”
Sempre les lletanies:
Que m’esperes sempre en va,
que m’espiï les dones
que me fan glatir
quan els venc la seda,
llana, cotó o setí.
He venut calces a Canet,
anoracs a Nefiac,
faldilles a Les Illes,
abrics de pell a Estagell.
Alguna brusa a Sallagosa
i arreu molts sostenidors
amb petites flors.
Me dius : “Ja em pots tocar els pits
i besar-me la boca.
Només et fa trempar
la que tindràs demà”.
Torno a dir-t’ho cada dia :
el que voldries, jo ho voldria.
Ara, si vols que ho hagi fet,
et diré que ho he fet.
Amb l’Elisabet a Ceret,
amb la Julieta a Oleta,
també amb la Susanna a Marqueixanes,
amb la Jacqueline a Angostrina
i amb una anglesa de pas a Morellàs.
I amb la Mireia, cap a Calmelles,
amb la dona del notari
a Sant Nazari,
amb la Mauriceta, Gisela i la Mijó
darrere la piscina,
a Prats de Molló,
totes tres a l’encop,
al fons del meu camió.
Autor(es): Joan-Lluís Lluís, Carles Sarrat
