Món boig
Vida egoista,
pitjor que un malson.
El teu veí t’ignora,
ignorem tot el món.
Estrès i angúnia
i la tele com a bon doctor.
No blasmo a ningú, no.
El món ho és, aixins de boig.
Centrals en orris,
boscos en foc,
aigües podrides,
deserts fora de lloc,
fums i deixalles :
tributs del nostre confort.
No blasmo a ningú, no.
El món ho és, aixins de boig.
Ciència perversa,
manipulacions,
òrgans o vides
robats al tercer món,
plagues suspectes,
gèrmens estranys i virus nous.
No blasmo a ningú, no.
El món ho és, aixins de boig.
Quants malentesos
entre les races.
Sempre amb ulls clucs
d’oblit o d’ignorància.
I la supèrbia.
Considerar-se superior.
No blasmo a ningú, no.
El món ho és, aixins de boig.
Aquells hipòcrites,
secs i arrogants.
Poder polític,
màfies de governants,
amb el somriure ample,
que enganya la gent en bloc.
No blasmo a ningú, no.
El món ho és, aixins de boig.
Veig la Terra negra,
desesperat,
tan impotent.
Els meus ulls cansats
regalimen encara
en uns rius de dolor.
Ni vull blasmar el món, no.
Potser no ha tingut prou sort.
Autor(es): Carles Sarrat
