El so del silenci
Ningú molesta el so del silenci quan la immensitat em convida a que pensi.
La tranquil·litat d'aquest indret és com l’aire fred que m'escalfa el pit
L'obscuritat s'apodera de mi, esperant que comenci el so del silenci.
El món, es perd en si. El vi es fon en verí
Cada onada vol que em llenci sense fer soroll. M’acostumo a la foscor.
nens recullen fusta per donar escalfor. Són cops de realitat entre tanta serenor
I ja es fosc, el bosc acomiada els colors i a les ciutats, deuen tancar els aparadors
És buidar
És renovar
És respirar
És sentir
És buidar tot el que ets
És renovar el cos i la ment
És respirar omplir-te de tot
És sentir aquell tros de món.
Ningú perdona el so de l’estona, l'espai És immens i res no destorba
Quan sona la cançó ell plora. Aquí res tremola, és insòlit
només l'aire gèlid acarona la nit, em fa sentir petit sota un cel de safir
aquest indret és tranquil·litat, immensitat de tot plegat
dia a dia i al final claredat: hem de canviar de vida
És buidar
És renovar
És respirar
És sentir
És buidar tot el que ets
És renovar el cos i la ment
És respirar omplir-te de tot
És sentir un tros de món,
Vull perdre’m per camins, entre barrancs i corriols
que els peus viatgin sols i em portin lluny d’aquí
prop del romaní, de la gebre i els cargols
de cérvols i mussols a primera hora del matí.
Sota llum despullada, una vella flauta
toca la melodia de la nostres vides.
Una llum que ens guia, el vent suau a la cara.
El vell seu a la taula i la mare t'estima.
És buidar
És renovar
És respirar
És sentir
