Columnes al Cel
He caminat anys,
he caminat vides,
He caminat lluny,
he caminat vora tu i el meus.
He caminat tant
que no recordo l'origen,
que no puc seguir altre rumb
que la petjada sota la pell.
Vull tornar a aquells anys,
vull refer ma vida.
Vull mirar-te als ulls
i demanar-te que et quedis més.
Vull tornar a escoltar
quan vas dir que guanyaríem,
que ens volien cridant lluny
i es van trobar columnes al cel.
Quan respiro entre tu i el temps,
quan em despertes dels meus inferns,
fas que la ràbia dormi amb els ulls oberts.
Quan desperto entre tu i els meus,
un homenatge, és el que passa.
I quan respiro entre tu i el temps,
És el que passa...
Un homenatge pren forma
sòlida i roja brilla al cel,
on em trobaves, on t'apropaves.
No ho celebro si tu ja no hi ets,
si ja no em trobes, no t'apropes
i no em dones la mà!
Entre tu i el temps
i amb els ulls oberts.
I quan respiro
I quan batego
Quan em despertes dels meus...
Seguim alçant mil columnes al cel.
