Kintsugi
M’he passat els últims anys
desitjant-te bona nit,
escrivint-te cada dia
abans d’anar-me’n a dormir.
I ara que guardem silenci
i l’abisme es va fent gran,
no puc fer una altra cosa
que abraçar-me al matalàs
ben fort, ben fort.
No saps com trobe a faltar
el timbre de la teua veu,
les carícies quotidianes,
l’olor de la teua pell,
però de les coses que enyore
hi ha una que sempre em commou:
la forma que tens de riure
amb tots els músculs del teu cos
ben fort, ben fort
Per això em sembla tan difícil
afrontar el punt i a part,
assumir que es desdibuixen
els moments tan especials que he viscut
que he viscut al teu costat.
M’he posat a fer recompte
de tot el que he aprés amb tu:
a enfrontar-me als meus dimonis
i deixar de fer l’estruç,
a desvestir-me d’armadures
i començar a dir que no,
donar-me’n que hi ha vida
més enllà del faristol
del faristol
I a pesar dels meus esforços,
encara no he aconseguit
convertir aquestes nafres
en boniques cicatrius,
com un pitxer de porcellana
que s’ha trencat en mil trossets
i ara intente reparar-lo,
recompondre’l lentament,
molt lentament.
Autor(es): Pau Alabajos
