L'estima creix
Formaven part ja del paisatge
com el fenoll que creix als marges.
Com les muntanyes o la flaire
d'una paella de diumenge.
Però era aquella estranya rutina,
de tantes vides, només una;
un alt a meitat del llarg viatge.
Un dia feren l'equipatge.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Els pares no ho veurien clar.
Qui cuidaria ara de les plantes?
I què pot donar aquesta dansa
que no es puga trobar en casa?
El cor humà sovint tremola,
ple de fantasmes, ple d'abismes.
Els peus, en canvi, reviscolen
si corre un poc de sang per les cames.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Ser pot ser alguna cosa més.
Ha de ser alguna cosa més,
entelada pel desig de ser
alguna altra cosa que no som,
alguna cosa que no podem ser
en absolut o del tot.
Mireu la vida mentre s'esmuny,
la vida, per un forat,
escanyada en un puny.
Mireu la vida a punt de passar,
la vida que ha d'arribar,
la vida al fil de l'avenc.
Pren: tira del cau d'aquest fil de temps.
Segueix-ne el curs tibant fins a trobar
la cara del nus que t'ha tocat i fes
el que vulgues amb ell.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Ser pot ser alguna cosa més.
Ha de ser alguna cosa més,
entelada pel desig de ser
alguna altra cosa que no som,
alguna cosa que no podem ser
en absolut o del tot.
Pren: la vida mentre s'esmuny,
la vida, per un forat,
escanyada en un puny.
Pren: la vida a punt de passar,
la vida que ha d'arribar,
la vida al fil de l'avenc.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Autor(es): Abraham Rivas
