Refugi en la tempesta
Fa ja algun temps,
Quan encara no era jo,
vaig venir d’un gran desert,
en estranya situació,
i una veu profunda,
va arribar al meu interior.
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
Sé que aguaita un vent,
que ens mou tot el valor.
Traços de bogeria,
enmig de la raó.
I la veu la sento a prop,
i molt directa al cor.
Va dir, jo, en la tempesta,
et donaré la protecció!
No vaig dir pas res,
em vaig quedar quasi com mut.
Tot el sentiment,
transmeto en oració.
En la nit tan fosca…
Quan s’havia anat el sol.
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
Estava tan cansat,
de caminar, fent rodalons,
embullat en els cicles,
D’autogeneració.
Traços d'un diluvi,
de caos i tensió.
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
En aquest món inquiet,
on l'or és tota llei.
El valor, consta com glòria,
i escassa és la fe.
Lluites a foc lent,
de blancs, i de colors.
Em va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció
Ens hem fet un mur,
on quasi ningú ens veu.
Paranys tan tancats,
Que no apropen a cap deu.
Comprens ja, els meus dubtes,
i la meva desesperació?
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
Varen ser crus moments,
no em podia ressorgir
Tot l'ésser intern,
anava a embogir.
I els núvols tan negres,
parlaven sols un so…
Deien, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
Els nadons sempre ploren,
en sortir a un món nou…
Hi ha vells que sospesen,
el que varen fer de bo…
Vaig agafar les espines,
em va parlar amb amor.
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
De sobte vaig girar-me,
i ella estava prop de mi.
Amb les polseres d'or,
i ulls com dos Rubís.
S'apropa amb molta gràcia,
guarint el meu cor…
Va dir, jo en la tempesta,
et donaré la protecció!
Visc als afores,
però aviat haig de venir.
Tu saps el que sento,
doncs, sempre ha estat en mi.
I, si esquinço un dia el vel,
de la clara percepció…
Va dir, jo en la tempesta,
Et donaré la protecció!
Autor(es): Bob Dylan
