Sagrada Família
Des de la primera cançó
que compartírem
vaig deduir que tu i jo
ens entendríem.
Cada vegada el meu playlist
s’assemblava més al teu
i decidírem indagar
en les nostres vides.
I a Barcelona ens vam trobar
mesos després de l’atemptat:
vam escollir un lloc neutral
i ens vam desvirtualitzar.
Durant els tres dies següents
ens preocupàrem
de fondre les capes de gel
que ens separaven.
Vam perdre la noció del temps,
parlant de tot un poc,
i ens va sorprendre aquell hivern
gris de l’Eixample.
Castillejos amb Rosselló
llavors era el centre del món.
Vam despullar-nos del dolor
en la teua habitació.
Damunt la taula vam posar
totes les cartes
i vam ser completament francs
entre nosaltres,
però se’ns va anar de les mans
aquella situació
quan de sobte vam constatar
que ens apreciàvem,
però això no era suficient.
Tu i jo érem plenament conscients
que una ruptura tan recent
no s’oblida fàcilment.
La nit més llarga de juliol
ens adonàrem
que allò era un punt de no retorn
inqüestionable.
Vam sospesar deu mil opcions
abans de claudicar
i vam prendre una decisió
irrevocable.
Amb un peu dins de l’euromed
vam pronunciar l’últim adeu
i ens abraçàrem al present
com si fora un clau ardent.
Autor(es): Pau Alabajos
