Véns

Lluís Llach

Véns com un déu nu
amb un rínxol de mar als cabells.
Faig per no encreuar
el convit dels teus ulls a l'amor,
jo anava cap a ponent, ric de presses, pobre en temps
però res d'això no et commou
i així vols seduir-me, així vols seduir-me... així.

Véns quan ja me'n vaig
sense ganes de jocs ni enrenous.
Saps que em pots guanyar
i m'encercles el sexe, el cap, i el cor.
Parles de fer un món millor junt amb mi, sempre junts,
Em dius que em vols insubmís
i així em fas somriure, i així em fas somriure... així.

Sol, però no pas boig,
sé que el nostre demà és d'un dia o dos.
Com vols allitar
el teu cos de vint anys i el meu cos.
Treu-me la mà del damunt, i què em deies del PP,
sí, però només un moment,
i així em fas somriure, em fas somriure... així.

I quina sort que has arribat, trasbalsant-me quietuds,
deixant-me el cor a punt d'esclat quan em creia vençut.
Perquè has obert alguna llum
amb les espurnes dels teus ulls
i aquest somriure màgic.
Perquè has encès alguna llum
en l'horitzó que tinc als ulls
i que ara em sembla màgic.

Quan demà seré
riu avall entre els aubis de tardor,
vull mirar-me el sol
més feliç que captiu dels records.
Treu-me els teus llavis dels ulls, ser d'esquerres és un pal,
deixa la llum com està
i mai no l'apaguis.. mai no l'apaguis... no.