Quatre llunes
Tinc quatre llunes al pit,
com dolls de llum i tenebres,
la de la vida, la del desig,
la dels meus dubtes, la de l'oblit.
Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.
La de la vida em sorprèn,
cada matí quan m'aixeco,
volo i m'eleva al seu capritx,
o em deixa caure com fulla de nit.
Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.
La del desig, roig intens,
com pleniluni al solstici,
calma i tempesta, fuig i m'espera.
En els seus braços, em sento captiu.
Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.
A la dels dubtes, hi tinc un mar de por i miratges.
Lluna en eclipsi, lluna traïdora,
quan m'hi passejo, no em deixa dormir.
Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.
Rius de records penedits solquen la lluna darrera.
Sota la pluja fina del temps,
es desdibuixa la vida sencera.
Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.
De la cinquena, no se'n sap res,
la lluna dels meus secrets.
Autor(es): Joan Isaac
