Divina i humana
No sé si plovia o era aigua que "caia"
però a la ciutat li quedaven bé els carrers mullats.
Jo somnàmbula, ni tenia ni tornava,
no buscava res, no volia trobar que després em fa mal si ho perd.
En deixava anar, m'agrada l'olor que feien els carrers mullats.
i em vaig despistar per darrere de les meues passes
que seguien caminant però sense mi, pels carrers mullats.
I em va despertar un xiulit des de les sabates
(cridant-me des d'un portal)
i en tornar a mi, tu vas arribar.
Una criatura més mullada que la pluja
escorrent-se cataractes dels abells.
Sembla dos en una; és tendríssima i és dura,
és xiqueta i és madura al mateix temps.
Ella descarada desenfunda una mirada.
me l'enfoca i la dispara contra mi.
És com una bala, ve de punta i se'm clava.
en el deu de la diana del meu pit.
Aquesta criatura sembla dos en una;
xiqueta i madura.
l era la seua mirada divina i humana.
Mira i em traspassa, m'atravessa la cuirassa.
És terrícola i marciana aquesta llum.
No sé si em tortura o si em fa l'acupuntura
però es claven com a agulles, els seus ulls.
I era la seua mirada; divina i humana.
De bruixa i de fada, que em cura i em mata.
De fada i de bruixa, que em mata i em cura.
La seua mirada divina i humana.
Autor(es): Joan Amèric
