Marina

Joan Amèric

Ja fa dies que una cançó viu a dintre meu.
I comença a esgarrapar-me la panxa
amb els dits,
i em tira coces, i fa volantins.

Em demana, només, poder caminar;
triar-se la llar.
Quan la guitarra la treu a la llum
pregunta en rima: on és Marina?
Jo li conteste que estàs dormida.
Jo hauria de quedar-me trist en veure
que la cançó
se'n va gatejant, arrossegant bolquers
amb la voluntat d'arribar al teu llit...
Et trobarà entre fades i follets,
guardant angelets.

Quan la guitarra la treu a la llum
pregunta en rima: on és Marina?
Jo li conteste que estàs dormida.

I ara que ja t'has despertat: bon dia, sol!
Vull que em contes què has somiat.
Després, tu compta tres mentre jo embolique
la veu amb un llaç gran i bonic
per donar-te el regal que t'estic cantant.

La cançó mora, com li deies tu,
es diu Marina, i amb tu camina.
Pren la penyora, fes-te fadrina.
Es diu Marina.
Pren la penyora.