L’escèptic

Miquel Pujadó

Fent com feia en Cioran, escèptic ben notori,
declaro, fatigat, del tot desenganyat,
que vull anar pel món amb un sol accessori,
un rètol que tothora em veureu del coll penjat:
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

Déu, diable, paradís, infern i purgatori,
els bons recompensats i els dolents castigats,
i el cos de Déu al calze, present però incorpori,
i el vi que esdevé sang, i els olis consagrats...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

I la bona ventura, l’art endevinatori,
les cartes del tarot, les línies de la mà,
la clau dels somnis i el pèndol oscil·latori,
els astres indicant què passarà demà...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

Les proves indubtables, allò que és peremtori,
els testimonis dignes d’un crèdit ben patent,
i el bon tracte durant un interrogatori,
i aquells qui han confessat ben espontàniament,
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

La presó, el cadafal i algun altre exutori,
i l’eficàcia de tota condemna a mort,
i el criminal, armat d’un zel expiatori,
que sent remordiments per arribar a bon port...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

Damunt la tomba, tot discurs exclamatori,
allò de "era un bon fill, bon pare, bon marit”
“Era el millor de tots, també el més meritori,
"un sant, un tros de pa, el més noble esperit"...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.

Aquells qui tot parlant encisen l’auditori,
i el fan plorar i cridar amb esperança i por,
i els mil romanços de qualsevol repertori,
i els morts que sempre calen per a un demà millor...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori,
p’rò envejo els qui s’ho endinsen com un supositori.”