Els companys primer
No era el Titànic, ni era el Rai
de la Medusa, aquell carai
d’embarcació, com saben bé
als ports i al carrer.
Tot xino-xano i amb poc vent,
per entre els ànecs ‘nava fent
i en deien “Els Companys Primer”,
“Els Companys Primer”.
El Fluctuat nec mergitur
no era a la nau un terme obscur,
amb el permís dels endevins,
bruixots i saurins.
Al capità i als mariners
no van parir-los del revés,
que eren amics i gent de bé,
uns companys primer.
No eren de luxe, p’rò què hi fa
si no me’ls puc imaginar
inspirant Riba o bé Carner o
Sant Vicent Ferrer!
No eren col·legues escollits
per moralistes distingits,
sinó uns experts a fer merder,
els companys primer.
No eren tampoc àngels alats:
sense llegir els textos sagrats,
prou se sabien estimar.
I us puc afirmar
que “Pere, Pau, Josep, Manel...”
era el seu Credo, i cap fidel
mai no ha sabut pregar més bé
que els companys primer.
Quan ressonava un Trafalgar
o una tempesta en alta mar,
marcava l’amistat el Nord
i els duia a bon port.
I, si algú estava en un mal pas,
sols li calia agitar el braç
i el treien d’aquell mullader
els companys primer.
A les trobades, que un company
manqués era un fet molt estrany.
En aquest cas, podrida sort!
és que era ben mort.
P’rò mai dels mais, m’hi va la pell,
l’aigua es tancava a sobre d’ell:
cent anys després, era evident
el buit de l’absent.
Moltes vegades m’he embarcat
i quasi sempre he naufragat.
L’únic vaixell que ni els ciclons
van enviar al fons
tot xino-xano, el cor content,
per entre els ànecs ‘nava fent,
i en dèiem “Els Companys Primer”,
“Els Companys Primer”.
Autor(es): Georges Brassens
