Dins el ventre dels estats

Miquel Pujadó

- Mare, al carrer n’hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
que açò de parlar amb Carles,
que és un xiquet de Premià,
sense mudar de llenguatge
és cosa que no se fa.
Que ell i jo no ens hem d’entendre,
que català i valencià
tenen tan poquet a vore
com un poll i un bacallà.
Que si la realitat nega
el que afirmen els de dalt,
el que ha de fer un patriota
és negar la realitat.
Mare, al carrer n’hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
i eixos que m’ho diuen, sempre
m’ho diuen en castellà.
Mare, no tenen vergonya:
que vagen a fer la mà!

No em fio de les banderes,
tinc al·lèrgia a les fronteres
i, d’himnes, no en canto mai,
p’rò m’estimo la paraula,
l’única pàtria, la baula
que ens lliga a un temps i un espai.
Amb una llengua esquinçada,
subalterna i humiliada,
serem espectres glaçats...
O posem guix a l’esquerda,
o ens reduiran a merda
dins el ventre dels Estats.

- Mumare, es patró assegura
que es català que parlam
no és gens útil pes turisme,
que es foraster sí que val,
i que és molt millor encara
començar a aprendre alemany,
perquè es futur de Mallorca el
dicten ses lleis des Mercat.
Xerrar en sa llengo dets amos
demostra que ets un bon ca,
i així et cauran ses deixalles
quan ells s’hauran afartat.
Mumare, ens venem ses illes,
ets mots i sa dignitat,
i anam perdent sa memori
de qui som i qui hem estat.
Mentre s’omplin ses butxaques,
n’hi ha alguns a qui tant els fa,
p’rò en som molts més que no es pensen,
que no volem amollar.

- Mare, a l’escola m’ensenyen
que és pas res més que un patois
aquesta llengua que parli.
I això m’ho diuen, quin cas,
uns que són fiers de pertànyer
al bressol dels Drets Humans:
prou que això em faria riure
si no fos que fa plorar.
Mare, qui bufa les brases
el foc pot fer revifar,
mes al Rosselló, fa segles
desem l’alè en un calaix.
Confonem la Republica
amb Déu i l’Esperit Sant,
el francès amb la cultura
i l’opressió amb la igualtat.
Quina llibertat defensa,
i quina fraternitat,
qui assassina les paraules
de qui és el seu sobirà?