Eklemedir
Quan no tenia més esperances,
quan el meu cau només era l'oblit,
només bevia aquest vi aspre
del més obscur raïm.
Tu vares dir-me unes paraules
que em van tornar als meus petits abrils.
Amada, amada em deies, i el sol fugia
gelós d'aquelles nits.
Amb la tendresa m'acariciaves;
la meva pell volava com un crit
perquè somniava amb les paraules
que mai no em vares dir.
Vas apagar-te com un capvespre.
Jo vaig tornar al cau dels meus oblits
on m'esperava un vi més aspre:
la teva veu fugint.
Només deu dies varen bastar-te
per a emmudir, amat, amat
ara ets un eco que no em contesta.
Amat, adéu, amat.
Autor(es): Albert García, Popular turca
