Carícies vermelles
Puc anar corrent fins a Berlín
i fer que hi pugui sortir el sol
en plena nit d'hivern quan neva.
Puc anar amb coet fins a l'espai
i demostrar a la humanitat
que està tot ple de frases fetes.
Puc volar per sobre la ciutat
com un ocell en llibertat
i fer del món una canica.
Però no puc veure com marxes carrer avall,
saber que ja no tornaràs,
sentir que vius una altra vida.
Perquè sé que si caic se'm pelaran els genolls,
però es que ara el meu cap és pes mort
que no m´aguanta
ni el cap que no és amb mi, que pensa sempre en tu
i té por si un cop de vent et pot robar el destí.
I ajunto les hores que t'he necessitat,
són tantes que viatjaria per trobar
la manera d'apretar un ram de roses amb la mà
sense tenyir-te de vermell si et vull acariciar.
Puc anar amb patins per sobre el mar
i travessar mil oceans
sense mullar-me ni una mica.
Puc agafar una estrella amb la mà
i posar-la al sobre del teu llit
per si tens por quan et despertes.
Puc mirar directament al sol
sense tancar els ulls ni un moment
i regalar-te l'energia.
Però no puc veure com marxes carrer avall,
saber que ja no tornaràs,
sentir que vius una altra vida.
Perquè sé que si caic se'm pelaran els genolls,
però es que ara el meu cap és pes mort
que no m´aguanta
ni el cap que no és amb mi, que pensa sempre en tu
i té por si un cop de vent et pot robar el destí.
I ajunto les hores que t'he necessitat,
són tantes que viatjaria per trobar
la manera d'apretar un ram de roses amb la mà
sense tenyir-te de vermell si et vull acariciar.
Són carícies vermelles les que et puc oferir avui,
tinta roja que ens embruta el dia a dia.
Són carícies vermelles a les que no puc renunciar
però, i a mi qui em neteja les ferides?
Autor(es): Clara Peya
