Sóc

Joan Isaac

Sóc el llamp engendrat en el crit,
beneït meteorit, d’alguna explosió.
Sóc la unió de dos cossos celestes,
el Pare i la Mare a l’ull del Senyor.
Vinc al món quan la sementera,
el blat a l’era, el fruit i la flor.
Arrencat del solc sec d’aquella horta,
tomàquet, patates, pebrot i meló.

Sóc un pobre pupitre d’escola,
pissarra, tarima, cartera i cató.
He cantat "Cara al Sol" en el pati,
he menjat pa i formatge, i begut llet en pols.
Sóc el cos consagrat d’aquell Crist
rosari, novena, pecat i perdó.
Sóc un pobre corral de gallines,
castanyes, alzines, ovella i pastor.

Sóc el que varem ésser ahir,
sóc el que vulgui el futur,
sóc un desig de tendresa
cançó d’infantesa,
sóc part de tu.
Un mariner sense mar,
un extremeny a Madrid,
un arbre de Berzocana,
la flor de Jara
del teu jardí.

Sóc un fràgil murmuri d’abelles,
carícia de brisa, dient-me un adéu.
Sóc record d’un llarguíssim viatge,
família que emigra a una vida millor.
Sóc memòria d’aroma de barri,
ciutat d’extraradi, de llauna i cartró.
Sóc un vers que he llençat al futur,
projecte segur, guitarra i cançó.