La Fanette
Érem els dos amics quan Fanette va arribar,
la platja era un desert bressolat per la mar.
Si encara fam memòria les ones us diran l'encant
que la Fanette inspirà al nostre cant...
Cal dir,
cal dir que era bonica,
bonica com un cel.
Cal dir que era bonica
i que jo era tan lleig.
Cal dir,
cal dir que aquella pell
banyada per la mar
era com un ocell,
tremolant-me a les mans.
Cal dir,
cal dir que estava foll
de creure'm tot això,
creient-la per a mi,
creient-la per tots dos.
Cal dir
que sempre arribem tard
a recelar de tot.
Érem els dos amics quan Fanette va arribar,
la platja era un desert bressolant un engany.
Si encara fam memòria les ones us diran que el buit
de la Fanette aturà el nostre cant.
Cal dir,
cal dir que unint el cel
d'una boira fugaç
va sobre el seu vaixell
allunyant-se pel mar.
Cal dir
cal dir que em va mirar
amb un estrany somrís,
veiem que estava trist,
veiem el meu plorar.
Cal dir
que se'n va anar tant lluny,
que li va anar tant bé,
que no l'han vista en lloc,
que no ha tornat mai més.
Cal dir
que sempre arribem tard,
però... parlem d'altres coses.
Érem els dos amics quan Fanette se'n va anar,
la platja era un desert bressolat pels plants.
De vegades de nit quan el mar està quiet
sentim com una veu.
Potser, és la Fanette.
Autor(es): Jacques Brel
