Estances de Lòria
Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra
la meva veu ferida, veu de semença i clau.
Vull que només les flors es declarin la guerra
i sobre jaços d’herba jegui dormint la pau.
El vent grava en les roques pareatges astrals.
Ajudeu-nos cos i ànima, multituds cereals!
País Alt, faig un pom de ginesta i grandalla,
que lligo amb la cançó metàl·lica dels galls.
Vola ran de les herbes el llavi de la dalla,
s’esbadien les trenes dels constants xaragalls.
Les muntanyes estenen llurs blancs vels nuvials.
Hom ha enterrat els vells gaiatos pastorals.
Ahir vaig travessar reialmes de boscúria
i la fraternitat de les pedres i els ponts,
i em va besar la boca el somrís de Setúria,
mentre pel cel passaven les carretes dels trons.
Bec lentament silencis de llegendes cimals
i em conto la fugida dels óssos boreals.
País Alt, algú esborra la teva cara agrària,
d’on deserta la llana i agonitzen els blats.
Jo sé d’una muntanya que té un cor d’alimària
i una falda on pasturen els resistents ramats.
Tots els teus cims escolten els nocturns litorals
i dins el meu cor sonen engarlandats timbals.
No us pesa el firmament, muntanyes, oh muntanyes
que no em cabeu als ulls per un excés de cims!
Gegantines i mudes, oh senzilles i estranyes!,
poseu-me al front les mans amb anells de plugims.
Des del meu lloc secret, entre abruptes penyals,
ompleno de misteri els meus càntirs vesprals.
Autor(es): Agustí Bartra, Miquel Pujadó
