La noia que s'ha posat a ballar

Joan Manuel Serrat

Plou i fa sol.
No et faci dol mirar,
que hi ha bruixes que es pentinen,
i sargantanes que juguen a fet i a amagar,
i prodigis nous de trinca
que duu a la mà
la noia que s'ha posat a ballar.

Fugida d'un anunci de vermut.
Quin vent l'empeny?
Quina veu li canta?
Que el món és de ella,
balladora
sense parella.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.

Una noia s'ha posat a ballar
pel goig de trempar i riure
i perquè comença el temps
que ens queda per estimar.
Arremanga't el cor i deixa-la entrar:
la noia que s'ha posar a ballar.

Potser ella és massa per al meu poble vell
de cor feixuc, mancat de paraules,
on l'arc de Sant Martí
mai no ha estat rebut així.