País de pas
Lluny, molt lluny, a la infantesa,
hi ha un país que es diu Nadal.
Els estels -com roba estesa
o banderes sense pal-,
agitant-s’hi, regalimen
fins formar bassals d’argent,
fent esquitxos que sols rimen
amb infants, somnis i vent.
Lluny, molt lluny, a la infantesa,
hi ha un país que val per cent...
No és cap mentida: sé que hi vaig viure
gastant les soles pels seus carrers;
els ulls com t’ronges, l’alè ben lliure,
eixut d’angoixes i de diners.
Veia la vida ran de sorpresa
i veia els homes ran de melic
i, amb una ingènua embriaguesa,
del temps, en feia el meu millor amic.
Però el temps és un bandarra i un burleta
que es complau fent la punyeta
als qui més l’han estimat.
I un bon dia, quan vaig caure de la lluna,
em vaig adonar tot d’una
que m’havien enganyat...
Ja veia el terra de més enlaire
p’rò el cel fugia molt més amunt.
Ja no em parlaven les veus de l’aire,
el meu reialme ja era difunt.
Ara treballo -ni poc ni massa-,
guanyo virolles i sóc com cal,
p’rò si algun dia un tap de bassa
em diu: “Explica’m què és el Nadal”...
Si em diu això, me’l miro de fit a fit
i li responc:
“Ben a prop, just on trepitges,
hi ha un país que es diu Nadal.
Jo només l’albiro a mitges,
projectat pel clar fanal
dels teus ulls, llunyans encara
de l’exili on moriràs,
de l’exili on jo sóc ara,
on tinc fet per ‘sempre el jaç.
Ben a prop, just on trepitges,
hi ha un país on hi ets de pas.
Autor(es): Miquel Pujadó
