11.09.01
Vaig somiar en l'ocell de ferro,
que els déus van enviar a la terra
per castigar la insolència dels homes blancs.
Van sonar les trompetes
i s'ensorraren les columnes del mercat-temple,
aquell onze de setembre.
Els escurçons s'introduïren a les orelles dels sordmuts
injectant el seu verí al cervell,
embogint de dolor i de ràbia,
convertint els homes en monstres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons,
amb brutals cops de puny.
Els cecs seguien sent incapaços
d'olorar la pobresa als hotels
de vacances al tercer món o al costat de casa
Legions de "sense-sostre" dormint als peus del camell
que ens dóna morfina a través del caixer automàtic
infectant la mare amb el virus
canviant la felicitat dels fills negres per guerra, sida i fam.
Jo seguia paralitzat pel raig de sang
que m'esquitxava la cara, des del televisor al menjador de casa
quan una bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare
Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer perquè l'hemorràgia sigui mortal?
Quan va ser que el sàdic va arrencar la pell de la mare
per posar-se-la i disfressar-se?
Quan deixarem de somriure estàtics
davant d'aquesta grotesca imatge,
d'aquesta dantesca imatge?
Estàtics, estúpids, silenci, ploreu...
