Les places de Gràcia
La conversa ensopegava amb la fumera,
la cervesa agonitzava en el taulell,
quan de sobte -és allò que un mai no espera-
vas sentir el lleu fregadís d’una altra pell.
Un somriure compartit, defenses baixes,
quatre mots ben col·locats, un xut i gol!
No et trobaves ja tot sol com un mussol,
a la Plaça del Sol.
Un fanal il·luminant la pasejada,
un ménage a tres -vosaltres dos i el vent-,
una mà que s’atreveix (no és rebutjada)
i dos cossos que es vinculen tendrament.
El primer petó, clissat pel gran relllotge,
un petó com una poma per’ la set...
Era hivern, p’rò no sentíeu pas el fred
a Rius i Taulet.
Una plaça a Gràcia és un racó
on els déus se’n van de copes
si els rosega la tristor.
Una plaça a Gràcia és un forat
que t’acull sempre que intentes
defugir la soledat.
Una plaça a Gràcia és un cor nu
que batega amb el teu ritme
si el desig ja és prou madur.
Una plaça a Gràcia és un infant
que se sap sorprendre encara
quan la vida es va imposant.
Si l’atzar havia fet ja la jugada,
a vosaltres us tocava collir els daus
-i us els vau fer vostres d’una esgarrapada,
que els corsaris vacil·lants no aborden naus.
Quan el sol va haver vençut la Dama Ombra,
va espiar des del carrer el combat galant
que lliuràveu en un pis no gaire gran
de la Plaça del Diamant.
Van anar passant els dies, les setmanes,
i us anàveu retrobant regularment.
Era abril i ja florien les baranes,
i amb els peus ‘nàveu llegint el paviment.
Una nit, mentre sentíeu uns gitanos
rumbejar a cops de guitarra, bongo i ball,
et parlà de viure junts: quin cop de mall,
a la Plaça del Raspall!
Una plaça a Gràcia té el caliu
que alimenta l’esperança
com l’ocell al fons del niu.
Una plaça a Gràcia, si ets despert,
fa que entenguis les llambordes
com si fos un llibre obert.
Una plaça a Gràcia, si li plaus,
fa que el temps resti en exili
fins que hi vulguis fer les paus.
Una plaça a Gràcia et fa el regal
d’un futur prenyat de joia
-si és mentida, tant se val!
Però el temps no mira mai allà on trepitja
i un bon dia us va trobar en el seu camí.
Com a càstig, va envoltar-vos de calitja:
mai no vau saber del cert qui perdé a qui!
El que saps és que un matí l’acompanyares
fins al metro un darrer cop (“Adéu, Enric.”)
i no vas sentir cap pena, o potser un xic,
a la Plaça Joanic.
Ara tornes a arrambar-te a la fumera
cada vespre, amb la cervesa arran de nas.
Duus la seva foto encara a la cartera:
la volies estripar i no n’ets capaç.
Veus els gestos, sents els mots que t’embolcallen
i et preguntes, somrient com qui no vol,
quants merders ara mateix són al bressol
a la Plaça del Sol.
Una plaça a Gràcia és prou prudent
per saber que tot es gasta i
res no dura eternament.
Una plaça a Gràcia no duu mai
una pedra al fons del fetge,
més s’estima l’això rai.
Una plaça a Gràcia converteix
cada adéu en un inici,
cada mort en un esqueix.
Una plaça a Gràcia et fa costat:
li plau veure’t melancòlic
però mai desesperat.
Autor(es): Miquel Pujadó
