Addictes
És aquell olor a fum
Que s’impregnava en el meu abric,
I aleshores m’enrecorde
Del que vam parlar ahir.
Aquelles flors blanques de tela
Que decoraven l'aparador,
Son igual de suaus que el tacte
Amb els teus cabells.
Aquell camí no l’hem perdut,
Aquelles ganes d’arribar,
Son l’esperança que ens motiva
I ens ajuda a respirar.
Amb la certesa que al final
Ens trobarem, i entendrem
Que tots els murs no són obstacles;
Són victòries per guanyar.
Pensa, inventa, la incertesa ens tempta
I ara som addictes, som una erupció de plaer
Acariciant suaument els pits.
I ara som l’espècie en extinció, sense protegir,
Volem saciar el nostre instint.
Jo imaginava en aquell moment,
Que dins del vidre del got on bec
Es reflectia el nostre esforç,
Semblaves més a prop.
I ara podrem estar perduts,
I al mateix temps ens podrem trobar,
Que la distancia sempre és curta
Quan saps d'on vens i on vas.
Aquell camí no l’hem perdut,
Aquelles ganes …
Pensa, inventa, la incertesa ens tempta
I ara som addictes, som…
