Agnès
Ella creixerà finalment,
després de travessar
la llacuna dels àngels,
ella somriurà
quan les primeres naus
se'n vagin,
des d'un pont foradat
les onades de sang
s'emporten els colors
amb que un dia va pintar,
creus que sabrà molt més
quan estigui tan amunt on
no hi ha nit,
cuida el que ensenya quan riu,
guanya el seu pols amb la nit,
ella duu al front l'ull
que li vas donar en morir.
Tot irreal, fosc i delirant,
el negre polze del temps
cap a baix.
La mort no és senzilla,
però és fàcil morir,
l'ànima fabrica sols
en taüts ennuvolats.
Que van en un paratge
de pastures estelars
on animals de llum
es recullen en ramats
i un artquitecte de núvols
els apropa cap a obagues
inmortals,
però quan obres la carpeta de quart
et demanes si en el que és breu hi ha eternitat
i els vells records canvien
en pobles per llunes emmurallats
i el perfum del buit
que et va deixar
l'olora la dona que tens al costat,
treu una mà endins de l'aigua
que et rodeja i t'ofega
els dies clars,
i malgrat giris
per camins equivocats,
està orgullosa
que ho vagis intentant
seu amb tu un moment que et besa i diu,
l'agnès et fa un petó
quan jo te'l faig.
