Amoníac
Foscor dins els meus ulls
i en tota ma ànima negra
podrida per l'amoníac
amb que van llaurar la terra.
Com formigues en cataus
no hem vist el vol de les aus
i som cecs com els talps.
Homes de fang,
dones de pedra,
sense sentiments
i un vent artificial
ennuegant-los de turments.
Ni em parlis de l'amor
ni em diguis que m'estimes
vull enfonsar la por
i llevar-me dels estigmes.
Orfes de llum
fills de la guerra que van perdre
ens arrosseguem com cucs
vivint per sota terra.
Vivim essent iguals
però és una condemna
paguem tots els pecats
comesos pels ancestres.
Només l'idiota
creu del cert
que el Sol és allà fora
i sap que no vol viure
vestit sempre de dol.
M'estimes,
no m'estimes
eixuga't bé la pena
i fes-nos de Messies.
M'estimes,
no m'estimes
la foscor
desafies
M'estimes,
no m'estimes
cercant la llum eterna
tots els dies
M'estimes,
no m'estimes
has de ser la lluerna
que ens ha de fer de guia
confia en tu mateixa
i creu en el nou dia
i en la nit clara,
cerca la lluna,
troba la mare,
i abandona la por
i el zum-zum
de la nit artificial.
Autor(es): Jordi Vallverdú,Jordi Sucarrats, Gilles Vendranas
