Amor d'iguals
Potser, no ho sé,
tot el que gira al voltant meu
són cadascuna de les mirades del present,
‘Normalitat? No ho crec. Paraules depriments’
Estiguem malalts o no,
hi ha fàrmac que ature la por?
A ser diferent, a ser el que sóc,
cultura dogmàtica, lleva el son.
Utopia de molts, pecat d’alguns,
determinisme innat per un fum,
una més sense veure la llum,
armari tancat amb atzur.
És el que som,
per què ser com tots?
Qui ens dicta l’amor?
Moralitat trencada pel do.
Deixa’m estimar,
palpar el teu estar,
no hi ha res a amagar,
voler-se és llibertat.
Nàixer amb un sexe,
genèticament inevitable,
però mai malaltia curable,
qui entenga de ciència que parle.
Aprendrem a viure sota l’espassa,
quedaré sense cap mena de casa,
viuré a davall de cada closca,
sentint que algun dia canviarà la història.
Haurem patit, arrencat pits,
oblidat els sentits, recuperat oblits.
No ens diran qui hem d’estimar,
no em diran qui oblidar,
no ens faran oblidar l’atzar,
no ens llevaran l’amor d’iguals.
Autor(es): ESiR
