Antonio Luque
Impossible acomplir tot el que he promès.
El nervi ciàtic m’he pinçat i això és un contratemps.
Apilones caixes, amb tendresa retolades.
I enganxes l’etiqueta fràgil, si el contingut ho és.
Regarem unes tulipes, dels colors més impossibles.
Dormirem a la porxada, fent piu piu els ocellets.
Observarem el firmament, les nits que estigui clar el cel.
Amb l’orella a la panxa, per si mai vol dir-nos res.
Sempre junts, sempre junts, sempre junts, sempre lluny.
Túniques de lli, a l’estany ponen els peixos ous.
Tota nua, de model, jo faré d’un d’aquells grans pintors
de bigotis afilats, buscaré l’angle al pinzell.
Despullat damunt la gespa, un modern Orzowei.
Fent un càlcul de l’alçada, salto i faig una esmaixada.
O aturo un “penalty” ras i fort pel costat dret.
Què és la vida al capdavall, sentir a l’alba cantar el gall
i encendre la llar de foc sorpresos per l’hivern.
Sempre junts, sempre junts, sempre junts, sempre lluny.
