Aparences

Laia Rius

Sota l’aparença
d’una greu rutina
tímidament balla
el meu desig de tu.

S’esborrona el cor
quan et lleva el dia
i l’anhel s’enfila
atret pel record.
Mes la pell pacient
es resigna, altiva,
a cobrir el seu somni
només amb llençol.

I esmorzem absents
–la feina ens estira–
un got de «no cal
mostrar l’emoció»
i un tall d’«es fa tard»
amb gust de «mentida»,
mentre per la taula
cau algun petó.

Les mans fan adéu,
mal acaronades,
s’empassen les ganes
com qui vol i dol.
I com qui no vol
omplen les butxaques
d’un covard «no en sé»,
fins que quedo sol.

És llavors, només
quan no pots sentir-me,
que dels meus llavis secs
surt una remor.
Diu: «No facis tard.»
Diu: «No facis tard,
que d’imaginar-te
ja em ve tremolor.»