Apol·lo i Dafne

Quart creixent

D'un nin que era ben armat
el déu deli s'ha burlat,
orgullós d'haver acabat
amb un monstre oracular.
Dues fletxes ha llançat,
de plom l'una, l'altra d'or,
Eros, el déu de l'amor,
perquè Apol·lo l'ha emprenyat.

La plomosa va ferir
la filla del riu Peneu,
que per nom Dafne té seu,
i d'amor la fa fugir.
La daurada va clavar-se
al cos del déu de la lira
que per Dafne ara sospira
com a càstig per burlar-se'n.

Ella, doncs, es passejava
per turons sense camins,
refusant sempre els marits
qui son pare desitjava.
Tot d'una que ell la va veure
el destí que sol predir
enganat no s'acomplí
per tenir desigs de jeure.

Quant més el déu la seguia
i més a Dafne s'acostava,
Febus tant més l'estimava
i ella més lluny se'n volia.
Dafne va plorar a son pare
i en llorer la convertí,
que d'ençà el déu decidí
que per sempre fos seu arbre.