Arenys de Munt 2009
Sóc Carme Marín,
dona i treballadora,
veïna d'Arenys de Munt,
vídua, però amb fills i néts
que estimo i que m'estimen,
enguany en faig vuitanta-un.
Sóc fràgil, ja ho veieu,
els anys m'han deixat petja.
La vida ha estat fil espinat.
Sense alçar la veu
ni mai els ulls de terra,
al feixisme encadenats.
I avui fa sol i Arenys és ple de gent entusiasmada,
no recordo haver vist aquí mai res igual,
i jo fa ben bé vint minuts que estic fent cua
per poder entrar a votar al Centre Moral.
Recordo la Falange
desfilant per la riera
homenatjant els seus caiguts.
Hi hauríem participat
a la nostra manera
si a Sobirans hagués plogut.
I em diuen que no he de tenir cap por d'aquesta trepa,
que són quatre i no ens poden fer cap mal,
i jo fa ben bé vint minuts que estic fent cua
per poder entrar a votar al Centre Moral.
Als meus anys, procurant de no fer nosa,
poc em queda decidir.
Però aquesta és potser la darrera cosa
que faig i votaré que sí.
He sortit amb temps
i he anat a comprar postres
avui pugen a dinar tots.
M'he entretingut xerrant
i m'han fet preguntes
els de la televisió.
I tota aquesta gent per força deu venir de fora,
pel parlar no són d'aquest veral,
i jo fa ben bé vint minuts que estic fent cua
per poder entrar a votar al Centre Moral.
I tot tornant a casa
em demanen les veïnes:
"Carme, per la tele què has dit?"
I jo penso: "Ai mare,
potser he dit cap ximpleria?
Què dec haver dit, pobra de mi?"
I avui fa sol i Arenys és ple de gent entusiasmada,
no recordo haver vist aquí mai res igual,
i jo fa ben bé vint minuts que estic fent cua
per poder entrar a votar al Centre Moral.
