Begur
Voldria explicar-te que el meu poble pot ser una figura de ferrer.
Els boscos plens de pins que l'envolten, em protegeixen els secrets.
Les cases s'amaguen darrera la boira, les torres serenes vigilen.
Tots els camins són serpentines que fan distretes cap a mar.
La platja més fonda té sorra de cendra
i l'aigua m'abraça i em fa tremolar.
Quan hi fa fred sento olor de xemeneia.
Quan hi fa sol sempre tinc la sang desperta.
Quan hifa fred els meus llavis són roselles.
Quan hi fa sol sempre tinc la sang desperta.
La gran tramuntana em talla la cara.
Passejo tranquil·lament per "Ca la Tató".
No hi ha cap foto de les que he vist mai
que pugui assemblar-se a la realitat.
