Bolero de Guadassuar/ Cançó dels innocents

Mara Aranda

En tindria de pena i em commouria.
El plor el qui vullguera
no tinc de pedra el cor.
I esvalotades amb dures ales
les aus que duen les noves,
d'una a l'altra torre.
I com s'esparverava l'ànima meua
en sentir l'esbart
que em portà benaurança.

Quan brollaven els planys
del pit d'aquell que jo vaig estimar,
m'ofegava en precs callats.
I deixa'm si vull plorar
perquè és la meua tristor.
I els laments que no entengues,
deixa'ls, que no són pocs.
I si vols pots plorar
perquè del teu pesar ningú no en sap,
i qui sap és perquè ho vol.

En teníem somriure de praderia
i als monts esguard.
Tu al brancatge i jo al fullam.
I quan ferida de mort me n'estremia,
el qui m'estimara, no volia la vida.
I amb els ulls resseguia el vol del corbs,
Ai gran desestimat les sagetes van per als dos.

No et confie bondat
perquè no et vull i mai no t'ho he amagat
Tu no em vols i el món no es cau.
I es un secrets a crits i clams
que no ens importa i prou.