Camí de l'infern

Miquel Mariano

Es camí és cap avall,
va tot dret fins a l’infern,
reservat hi tenc s’espai
i el dimoni que m’empeny.

Caramull gros de pecats,
un bon feix de tota casta,
sé que estic ben condemnat
fa molt de temps, quin desastre.
Ai, quina pena, sa meva vida!

Estic perdut per sempre,
costa avall sense sortida.
Ai, quina pena, sa meva vida!
És un tango, quin fandango,
que desafina.

Quien mal anda, mal acaba:
es refranys són pous de ciència,
però a mi m’agrada es vici
i es plaer de sa indecència.

Me’n record que tothom deia:
“Que polit ets, Déu n’hi dó...”
Fins i tot feia careta
de primera comunió.

Prest vaig créixer, ves per on,
a poc a poc obrint ets ulls,
aprenent que es meu entorn
ja no té volta de full.

He trobat més divertit
no fer cas de sa consciència,
estimant un bon desig
més que tanta penitència.

Que lo que no mata engreixa,
que t’ho foten tot si bades,
que ets anys passen plens d’enveges,
que no hi ha dues vegades.

Com que sa cosa prospera
a l’infern me’n vaig de cap,
calentet dins sa caldera
per tota s’eternitat.