Cançó de Joanot
El món està ple de vileses,
els homes són llops o taurons,
tothom vol anar a queixalades,
només sobreviuen els bons.
La por va impregnant aquest aire,
la mort se t'enganxa a la pell;
i tots van caient massa joves.
Però jo sóc més viu que tots ells.
Veig la mort i l'oloro,
moc les mans i la palpo,
trec la llengua i la tasto,
sé prou bé quin gust té,
sé prou bé quin gust té.
Quan escolto li sento
el soroll de les barres,
miro i veig com vigila
sempre a punt de segar,
sempre a punt de segar.
El mar s'agita amb la lluita
dels moros contra els cristians,
la creu contra la Mitja lluna
i jo entremig de dos mons.
Són dos déus que s'enfronten
i que busquen la mort.
I jo enmig de la lluita
em mantinc sempre a port.
La mort porta una capa blanca
i a tots ens hi vol abrigar,
però jo li endevino les passes
i sé que me'n puc escapar.
Amb la mort tinc un pacte
i hem estat sempre en paus:
Jo compleixo el meu tracte
i ella em dóna les claus,
i ella em dóna les claus!
Les claus!
Les claus!
Les claus!
