Cant espiritual

Xavier Ribalta

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
Amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
Què més ens podeu da en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
Que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentis me'l fareu veure
Aquest cel blau damunt de les muntanyes,
I el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
I no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
Sinó al mateix que li dugué la mort,
Jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria
Aturar tants moments de cada dia
Per els eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fe etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida què seria?
Fora I'ombra només del temps que passa,
La il.lusió del lluny i de l'a prop,
I el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
Enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
Tan divers, tan extens, tan temporal;
Aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria
És ma pàtria, Senyor; i no podria
Ésser també una pàtria celestial?

Home so i es humana ma mesura
Per tot quant pugui creure i esperar:
Si ma fe i ma esperança aquí s'atura
M'en fareu una culpa més enllà?
Mes enllà veig el cel i les estrelles,

I encara allí voldria ésser-hi hom:
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
Si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
Per què acluca'ls cercant un altre com?
Si per mi corn aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor, pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vós assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs que sou aquí.
I quan vingui aquella hora de temença
En què s'acluquin aquests ulls humans,
Obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
Per contemplar la vostra faç immensa!
Si ham la mort una major naixença!