Cent anys

Despertadors atòmics

La pluja em fa malbé l'americana
Sóc a tres dies de ciutat
He vist la mort a les cunetes
Fumant-se un paquet de cigarretes
Peus que cremen a l'asfalt
Tants camins particulars
Gossos lladren l'invitat
Inesperat

Sens saber cap a on em portaven
Aquest coi de sabates llustrades
Des que la seva blava mirada
Va perdre el blau per la pupil·la blanca
La pena s'entreté amb mi
I jo li estic seguint el fil
Duem cent dies de camí però
Sospito que duc així

Cent anys perdut
Cap alguna part
Cent des de tu
Cent anys plantat
Entre multituds i tant de silenci

L'antic jo, l'home que vaig ser un dia
Ara és només un punt en la llunyania
Les meves mans s'han fet de fusta
I he plantat el peus en aquest bosc tot d'una
La resina cura el mal
Cau la llum d'un Déu malalt
Cau com qui no vol caure
I no escalfa els ossos en decaure

Amb els braços estesos en forma de creu
Esperant que plogui sobre meu
Però del xàfec que va caure un dia
La pena va ofegar-se de-tan-que-plovia
Avui m'he vist per primer cop
Duc cent anys plantat al bosc
Braços llargs, fullatge al vent
Estàtic i tan majestuós

Cent anys perdut
Cent des de tu
Cent anys plantat
Entre multituds i tant de silenci

Cent anys perdut
Cap alguna part
Cent des de tu
Cent anys després
He trobat la melodia i algú a qui cantar