Corres, Edip
Tot el que creies es fon com un ninot de neu al sol.
La por, la irracionalitat, la ràbia, la mort.
Ja ets al carrer,
no saps on anar
ni com has arribat,
però has de buscar
l’aire que ara et falta.
Crits a contrallum.
Les ombres, entre el fum,
et criden, t’assenyalen.
És real
o és dins del teu cap?
Mires cap al cel, però no hi ha estrelles que et puguin guiar
i la lluna es penja a sobre teu com una dalla.
Corres, només vols fugir, no saps quan, no saps on t’has perdut.
Corres, però qui et persegueix ets tu.
Corres, vols anar lluny d’aquell ganivet xop de sang.
Corres i la culpa et crida, Edip.
Cec, t’entrebanques pels carrers i crides el seu nom però no hi és, ha marxat.
A l’infern es cremarà i t’esperarà.
No pots escapar de la veritat, no pots escapar, saps que l’has matat
i no tornarà mai.
El cap t’està a punt d’explotar… El cap t’està a punt d’explotar…
Creus que ho has somiat
però saps que és tan real
i no pots suportar pensar
que la millor part de tu
pot fugir així.
La bestia ha despertat
i no saps si ha marxat.
Qui ets en realitat?
No saps contestar.
Aquesta por
t’emboira la raó,
però del dolor
pot néixer la salvació.
Neixes, creixes i deixes
que sigui normal
i somies que un dia podria
canviar i tornar a començar,
però passa el temps i res és diferent
i tot són excuses
i no hi ha ningú que t’ajudi
i els crits són preludi
d’una altra nit sense dormir.
I l’endemà, els cops
es vestiran de silenci,
el mateix que podrirà
els clavells a la seva tomba.
Ara l’has matat
i saps el preu que has de pagar,
però aquesta nit hi has posat fi,
Edip.
Autor(es): Projecte 34
